3.3 La creació d'una moneda comuna

La creació d’una moneda única

                Amb el tractat de Roma (1957), van desaparèixer les aranzels entre els diferents països de la Unió  i es va imposar una taxa única per entrar a Europa. Tot i així, els països membres van mantenir les seves monedes inicials pagant impostos per canviar d’una moneda a una altra. A més, molts governs devaluaven la moneda nacional per tal d’aconseguir més exportacions. Aquesta fluctuació del valor de les diverses monedes europees, es va limitar l’any 1971 quan la CEE decideix crear l’anomenada serp monetària europea.

L’any 1979, es va crear el Sistema Monetari Europeu (SME) creant l’ecu, una unitat de compte amb propòsits monetaris composada en proporció diferent pel valor de les monedes del països membres. 

Per tal de garantir la lliure circulació de materials, es va crear una única moneda europea (euro). D’aquesta manera, durant el tractat de Maastricht es va establir la Unió Econòmica i Monetària (UEM) i les monedes van deixar de ser armes polítiques.

Aquesta nova moneda va representar per als ciutadans dels onze països que incorporaren l’euro (Espanya, Portugal, Itàlia, Grècia, Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg, França, Alemanya, Àutria, Irlanda i Finlàndia), una gran comoditat a l’hora de viatjar d’un país a un altre. A més, aquest també afavoria el comerç, la transparència dels mercats i el finançament de les empreses.

Tot i així, els governs dels diferents Estats membres van perdre gran part de la seva  tradicional sobirania monetària ja que amb la creació del Banc Central Europeu no van poder controlar la política monetària ni la fixació dels interessos bancaris  ni el tipus de canvi.

L’entrada de l’euro va exigir als països participants que complissin els anomenats criteris de convergència. Aquests criteris volien assegurar l’estabilitat econòmica i el poder de la nova moneda exigint un model molt estricte. La inflació de cada país no podia superar l’1,5%  de la mitjana dels 3 països europeus menys inflacionistes. Aquests criteris també requerien un dèficit inferior al 3% del PIB, un nivell d’endeutament inferior al 60% del PIB i una taxa d’interès nominal (cost de la moneda decidida pel banc central de cada país) inferior al 5%.

Aquest estrictes criteris també tenen els seus defectes. Per començar, totes les mesures són exclusivament quantitatives i s’obliden de les mesures qualitatives. Aquestes mesures quantitatives no són estables i les economies dels països poden infringir els criteris de convergència un cop havent adquirit l’euro. Per acabar, amb aquestes restriccions, la Unió Europea pot excloure països molt interessants per al comerç europeu.

Marta Sánchez Puy